Cohesió social La darrera edició del Premi Mies van der Rohe es fixa en una operació de rehabilitació d’habitatges en una zona degradada

Revisant des dels inicis l’any 1996, el llistat d’edificis guardonats al llarg de la història dels premis bianuals Mies van der Rohe, trobarem un seguit d’equipaments, tots ells molt interessants: biblioteques, museus, ambaixades, sales de concerts i fins i tot intercanviadors… amb arquitectes de reconegut prestigi com Moneo, Hadid, Zumptor, Chipperfield, Barozzi/Veiga, etc. Tots merescuts i indiscutibles però necessaris per entendre aquest cop de volant en el veredicte d’aquesta darrera edició del premi.

Sembla que en aquesta, l’onzena edició, s’ha produït un canvi de paradigma: és el primer cop que es premia la categoria d’habitatge, amb la particularitat de què a més, es tracta d’una rehabilitació d’un edifici dels anys 1970. Un edifici amb una història carregada de contingut sociocultural al darrere. De Flat Kleiburg al barri de Bijlmer és fruit d’una gran operació urbanística de l’època: El Pla d’Amsterdam sud-est.

El barri de Bijlmermeer (Bijlmer, col·loquialment) es va presentar el 1970 com l’ideal de modernitat pel nou tipus d’habitatge, amb un entorn sense contaminació i rodejat de verd, tot i que els preus d’accés mai van estar suficientment adaptats a les famílies de classe mitjana, ni va ser entorn preferent de la classe alta. La poca demanda va fer abaixar preus fins que Biljmer es va convertir en un barri per a solters, immigrants, legals i il·legals, i treballadors de baixa categoria professional. Manca d’accessibilitat (ascensors), mal comunicats fins a vint anys després de la seva construcció (primera estació de metro el 1980), van afavorir la depreciació del barri que empitjorà en problemes socials i delinqüència amb el pas dels anys. Aquelles premisses sobre models utòpics del ciam en les quals s’apostava per la gran escala i de les quals aquest barri n’era fruït, havien fracassat com a model de barri en convertir-se en una de les zones més estigmatitzades dels Països Baixos.

L’arquitecte holandès Rem Koolhaas, admirador d’aquest model d’urbanisme dels anys 1950, ja va ser consultat per a la conservació i revitalització dels espais públics. Però a l’octubre de l’any 1992 succeí el “desastre de Bijlmer” en què un jumbo israelià s’estavellà contra un dels grans blocs. Des de llavors s’han fet operacions de renovació, enderrocant algunes de les velles construccions i substituint-les per d’altres de teixit més petit. S’ha invertit en millorar les condicions de l’entorn i de les infraestructures. S’ha construït l’estadi Amsterdam Arena (1996) a menys de 2 Km del barri i s’ha renovat el 2007 l’estació Amsterdam Bijlmer, un dels nodes a la xarxa de transport més importants de la ciutat. Nous centres d’oci i grans superfícies comercials segueixen tractant de revitalitzar aquesta zona.

De Flat Kleiburg

De Flat Kleiburg és un dels grans edificis del barri amb 500 apartaments, que requeria d’una inversió de 70 milions d’euros per posar-se al dia, que va estar a punt de ser enderrocat al no disposar de fons suficients, i que a més, li va afectar l’època de crisi i retalls en les hipoteques, amb la conseqüent desaparició dels clients potencials.

En aquest complicat escenari l’equip format per NL Arquitects i XVW Architectur es distancien d’aquest model d’arquitectura icònic i baixen a nivell de carrer per escoltar les necessitats de les persones. Saben conjugar forma i funció sobre una gran estructura preexistent que manipulen, amb operacions relativament senzilles, que permeten dur a terme la transformació amb un pressupost molt raonable.

El mèrit rau en la mirada, en saber apostar per una intervenció que solucioni problemes, que fomenti la cohesió social, la diversitat i alhora esdevingui un atractiu immobiliari per a molts sectors diferents de població. El resultat és un nou model d’habitatge molt econòmic per tractar-se de la ciutat d’Amsterdam (1.200 €/m2).

S’han fet actuacions de neteja i d’ordenació de les parts comunitàries, millorant l’accessibilitat i redefinint-ne els usos d’acord amb el nou moment social. S’ha treballat a fons les plantes baixes fent-les permeables, i així guanyant en transversalitat de barri. S’han millorat les comunicacions verticals, afegint ascensors, renovant escales i agrupant locals tècnics en els espais adjacents als nuclis d’escala.

Els apartaments abans i després tenen uns matisos difícilment apreciables; amb poques modificacions, diríem que s’ha extret tot lo superflu i s’ha deixat allò imprescindible perquè els nous usuaris, demandants d’espai, poguessin adaptar-lo a les seves necessitats, però cadascú lliure de fer-ho a la seva manera. Aquesta llibertat d’adequar l’espai renovat de forma no preestablerta (do it yourself), és un altra de la clau de l’èxit d’aquesta intervenció. Les parts comunes del gran bloc s’han sanejat, s’han canviat les fusteries exteriors i s’han netejat les superfícies de formigó de les façanes fins a deixar-les de nou atractives.

Nota de l'editor

Aquest article ha estat publicat originàriament a L’Informatiu número 354 de desembre de 2017 i les fotos han estat proporcionades per Fundació Mies van der Rohe

Sobre l’autor

Anna Moreno

És arquitecta i arquitecta tècnica. Més articles de l’autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *