Paradisos a la carta Del paradís perdut als somnis prefabricats

El paradís, per a qualsevol religió que l’inclogui en les seves creences, és el lloc de la felicitat absoluta. Però la majoria dels mortals no ens hem conformat en esperar la recompensa a les virtuts i totes les cultures hem ofert anticipacions a aquest eteri futur.

Quins són els paradisos de la civilització actual? Quin és el seu origen?

En una societat democràtica tothom té dret a un paradís i els paradisos terrenals del nostre temps són els parcs temàtics. El seu floriment es produí principalment als Estats Units i els seus antecessors són els primers jardins i exposicions universals, passant pels grans parcs d’atraccions de principi de segle. El seu significat original (paradís) fa referència a un jardí extens i ben arreglat, un lloc bell i agradable. El jardí-paradís es configurà com un ancestral dels parcs d’atraccions actuals, una escapada de l’ambient quotidià amb els seus problemes i un accés a un món de fantasia.

Panell del Paradís pertanyent a El Jardí de les Delícies, El Bosco. Mitjan segle XVI

Dels 36 grans parcs oberts al segle XIX i que encara continuen operatius, 22 són americans, 2 de japonesos, un danès, un suec, un hongarès i un de català: el Parc del Tibidabo, que obrí les seves portes el 1899. A final del segle XIX el model estava fermament establert i el segle XX el completaria amb més tecnologia al servei de la diversió: uns nous paradisos havien nascut.

La història dels parcs temàtics s’uniria també a la de les exposicions universals: fou l’1 de maig de 1851, quan obria a Londres “la gran exposició dels treballs industrials de totes les nacions“. Per primera vegada les masses trobaven un espai en el que repassar les innovacions que estaven canviant el món. Les exposicions es convertiren en una qüestió de prestigi nacional. Amb l’Exposició de París el 1855, aparegué el concepte de Parc de l’Exposició. Els següents 25 anys formen l’era daurada dels parcs d’atraccions. Amèrica, immersa en una bombolla de prosperitat, es convertí en un paradís sencer per a la indústria dels parcs d’atraccions. El 1919 es comptabilitzaven al voltant de 1.500 parcs en el seu territori.

Però la bombolla esclatà i Amèrica entrà en la gran Depressió el 1929. El 1935 sobrevivien només uns 400 parcs d’atraccions. La indústria de l’entreteniment, conscient de la crisi, començà a buscar nous models. La paraula màgica fou “Fantasia”.

El 1952 Walt Disney formà la companyia Walt Disney Incorporated per a desenvolupar la idea d’un parc familiar que s’anomenaria Disneyland. Aquest era un nou concepte de parc d’atraccions i l’èxit fou immediat. El visitant es divertia i, a més, aprenia. El nou paradís dels americans s’acabava d’obrir i tots volien entrar-hi. L’era dels 70 va ser l’era d’expansió dels parcs temàtics als Estats Units, com els 80 ho fou per a la resta del món. Actualment trobem aproximadament 900 parcs temà- tics als Estats Units i 250 a Europa, 140 a Centre i Sud-Amèrica, 39 al Pròxim Orient, 30 a l’Extrem Orient i 6 a l’Àfrica. Les diferències entre Europa i els Estats Units es deriven, bàsicament, en els 20 anys de diferència de l’arrencada d’aquesta indústria entre ambdós contextos.

Més enllà dels parcs d’atraccions, els parcs temàtics: experiències a la carta

Els parcs temàtics van molt més enllà del que van ser els parcs d’atraccions i evolucionen revolucionàriament, esborrant la frontera entre lo real i l’il·lusori.

De parcs temàtics estranys en trobem un munt i aquí n’apuntaré uns quants exemples:

  • Podrem viure una experiència comunista a la presó d’Abashiri, al Japó. Un parc temàtic considerat com a museu i que fou una de les més infernals presons del país. Els visitants poden recrear la sensació de com era la vida en aquesta presó.
  • NapoleonLand, que es preveu obrir el 2017 i que fou una idea de l’exministre francès Yves Jegó, comptarà amb atraccions com la recreació diària de la batalla deWaterloo (on els visitants podran participar-hi) o la batalla de Trafalgar o decapitació de Lluís XVI.
  • A Colòmbia es troba Hacienda Nápoles, ubicat a la propietat rural d’un famós empresari, polí- tic i narcotraficant, confiscada al capo en els anys 90. Disposa de diverses atraccions, però el que més aporta emoció és trobarse a l’escenari on el capo feia els seus tripijocs.
  • El 2007 inaugurà a Londres, Amora, un parc dedicat íntegrament al sexe. Ofereix exhibicions interactives i mostra estàtues relacionades amb l’erotisme.
  • El Holy Land Experience, a Orlando, té com a objectiu educar sobre el cristianisme. Assots, recreacions de la Passió de Crist… i molta sang. Tot molt educatiu.
  • Un altre parc on podrem viure una experiència comunista és a Isgyvenimo Drama, a Lituània. Va ser un búnquer real per a protegir a les tropes. Els actors involucrats van ser interrogadors reals o van formar part de l’exèrcit soviètic. Hi ha activitats com aprendre l’himne soviètic sota coacció, ser interrogats amb tota classe de tècniques, càmeres de gas, revisions mèdiques de l’època, etc.
  • Diggerland, al Regne Unit, està dedicat a la maquinària de construcció, on hi podrem conduir una excavadora.
  • Action Park, un parc que fou el més perillós del món, situat a New Jersey, i que després d’enregistrar centenars d’accidents i la mort de 3 persones, tancà les seves portes el 1996, després de 18 anys d’activitat. I podríem seguir amb un llarg etcè- tera de Parcs d’allò més esperpèntics.

Allò que ens promet el paradís a la terra mai va produir res, sinó un infern. Karl Popper   

Paradisos en llauna

Els parcs temàtics poden considerar-se com una de les més clares manifestacions espacials del capitalisme contemporani i simbolitzen el poder de la indústria de l’oci com a catalitzador del desenvolupament econòmic en el futur proper. El concepte d’”experiència” és actualment requisit de tots els sectors productius. Es parla de ciutats o paradisos intel·ligents: ciutats sostenibles on la tecnologia permet millorar la qualitat de vida. Però, en realitat, no estarem parlant de consum en comptes de qualitat?

Hacienda Nápoles

L’auge de les xarxes socials, el desenvolupament de les apps turístiques i la utilització de dispositius mòbils, han transformat l’experiència del viatge i la percepció de les ciutats. Ens trobem immersos en un nou model de turisme: smart tourism.

No crec que actualment els parcs temàtics siguin només els recintes tancats tal com tots tenim al cap. El concepte va molt més enllà… ha anat massa enllà, potser. Hi ha una multiplicació exponencial de les tipologies de l’experiència turística, ni tan sols cal canviar de destí: un mateix destí ofereix múltiples experiències. Estem en un moment on tematitzem tot el que trobem: rutes urbanes, activitats de grup temàtiques, excursions amb conceptes variats… No cal anar més enllà, l’evidència del bombardeig propagandístic que ens arriba parla per sí sol: Quito ofereix aquest estiu 6 noves rutes temàtiques; Descarrega gratis Menorcasmart per a Android; l’aposta per als mapes intel·ligents; Smart holidays Andalusia… i així podríem seguir fins a l’infinit i fins a l’absurd.

Podem trobar diversitat infinita d’experiències en llauna: La vida és bella; Adrenalina 100%, Màxima emoció; 3 días de ensueño; Mil-i-una nits de màgia; Cuines del món; Conducció extrema; Moments únics en parella; Benestar-viu l’aventura, i un miler més d’ofertes perquè ni haguem de pensar què volem, ja està tot pensat.

“Pastitxes arquitectònics”, ciutats sense ànima

Imatge de la pel·lícula: El show de Truman

La tematització de les ciutats és fruit del rellançament del turisme com a motor econòmic. L’intent de canvi per un turisme de qualitat, sobrepassant el turisme de sol i platja, potencia un turisme que, disfressat de cultural, esportiu, aventurer, etc… no és res més que més del mateix: massificació de turistes que segueixen cegament una oferta, sense potser ni plantejar-se si allò és del seu interès, sense criteri. L’oferta de paradisos artificials va en augment i les ciutats esdevenen una acumulació d’escenografies transitables. Potser l’èxit de la tematització no sigui només conseqüència de l’estratègia capitalista, podria tenir a veure amb les carències de la ciutat moderna, sense relat recognoscible. Som ciutadans de ciutats amb nom però sense ànima, on regna l’artifici, la llet sense lactosa, el cafè sense cafeïna, la cervesa sense alcohol, els parcs sense nens, el plaer sense gaudi i els somnis prefabricats.

Dismaland, l’altre parc temàtic

El parc va ser una instal·lació temporal durant els mesos d‘estiu del 2015

M’han dit que, aquest estiu passat, un company de professió que acompanyava pels voltants de la catedral de Barcelona un grup de col·legues nord-americans, en acabar la visita un d’ells se li atansa i li pregunta “i a quina hora el tanquen el Barri Gòtic?”. No m’ha arribat el que el company li va respondre a l’americà que es pensava que el nucli antic de Barcelona era un parc temàtic, però de ben segur que, si l’anècdota és certa, deuria quedar tan perplex com vaig quedar jo quan m’ho varen explicar. El fet, sigui cert o no, és creïble i per tant preocupant, un símptoma d’una amenaça immediata, la de que algunes parts de les nostres ciutats acabin sent pensades només per a turistes.

Com bé diu Salvador Rueda, director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, “el millor lloc on pot estar el turisme és a les ciutats, perquè aquestes tenen les condicions per acceptar determinades càrregues. Quan el turisme es massifica, més enllà d’allò que és raonable, aleshores és quan convertim els nostres espais públics en parcs temàtics i la vida de la gent perd qualitat urbana. El turisme ben entès és un gran sector econòmic; mal entès, una plaga.”

El seu autor el descriu com un “parc temàtic inadequat per als nens”

L’interès d’alguns de voler tematitzar certs espais públics reals és un dels perills de la societat del turisme d’avui. L’altre, que em sembla tant o més perillós que aquest, és el de voler fer passar per reals coses que no ho són. En aquest grup, per suposat, s’inclouen els parcs temàtics però n’hi ha d’altres de menys evidents –i per tant més perillosos– com són els jocs virtuals, les festes al·lucinants (en l’estricte sentit de la paraula), certs espectacles en els que inclouria una part del món del futbol i alguns programes de TV –que precisament, s’anomenen realitys!, propostes de viatges a llocs “idíl·lics” que no ho són en absolut– i, sobretot, el món de la publicitat en tots els seus vessants, inclòs el polític.

Els parcs temàtics, en sí mateixos, poc enganyen ja que qualsevol persona de més de 6 anys sap que tot el que “representen” és fals encara que a la publicitat diguin que allí “tots els somnis es fan realitat” (2). En tot cas, els seus visitants juguen a tematitzar les seves vides durant una estona o, simplement, gaudeixen d’unes atraccions amb un caràcter, diguem-ne que diferent, del que seria un parc d’atraccions no tematitzat.

El que personalment em molesta de tots aquests muntatges és que, en el fons, hi ha un missatge subliminar del que està bé i el que no, que és fals -o com a mínim molt discutiblei manipulador. En el cas dels parcs temàtics, sobretot els de caràcter “rosa” com són els de la marca Disney, a més, la fantasia que volen fer passar per realitat és absolutament banal, reaccionaria i kitch.

Realitats paral·leles

Hi van participar 58 artistes convidats personalment per l’autor

Probablement la denúncia d’aquestes realitats paral·leles, complaents, fictícies i enganyoses en les que es vol fer creure o, com a mínim, acontentar la societat (3) foren el motiu principal del més insòlit parc temà- tic mai creat, obert només durant un mes (del 21 d’agost al 21 de setembre de l’any passat) a Westonsuper-Mare, una ciutat costanera al sud-oest d’Anglaterra, en l’estuari de Bristol, concebut i pagat per l’artista i grafiter Bansky, d’identitat desconeguda però de vàlua artística reconeguda a tot el món (4)

El parc temàtic, anomenat Dismaland (“lloc depriment”, traduït literalment) consistia en un recinte amb un castell amb el perfils dels de Disney però decrèpit i en ruïnes, i diverses altres performances, instal·lacions i obres d’art de fins a 58 artistes, escollits per la seva actitud crítica i transgressora de les actuals convencions en art. A l’entrada del parc, els visitants –que foren més de 150.000– eren registrats com en el més estricte dels aeroports dels EEUU; els edificis del parc eren tots llòbrecs i desastrats (en realitat el lloc i els edificis, menys el castell, era els d’un antic parc d’atraccions abandonat feia anys); els jardins estaven totalment descuidats i en el seu llac en comptes de peixos hi havia pasteres amb emigrants, alguns d’ofegats, i així, amb el mateix regust agre i crític, s’hi comptaven un bon nombre més d’instal·lacions, “atraccions”, escultures i material gràfic que s’expliquen per si soles en les imatges que acompanyen aquest article.

Una de les instal·lacions que componien aquest projecte artístic

Es pot criticar a Bansky que jugui al mateix que està denunciant, amb una representació falsa de tots els problemes, infelicitats, drames, injustícies i contradiccions del nostre món, d’acord, però no se’l pot criticar per no ser conscient del que passa al món en realitat, ni per no fer res més per arreglar-ho, que exposar-ho de forma irònica: un cop tancat Dismaland, els barracons i elements desmuntables de la instal· lació (entre ells el castell en ruïnes de la princesa de Disney) varen ser traslladats a Calais i van servir com a refugi per als immigrants que allí hi malvivien esperant l’oportunitat de travessar el Canal per aconseguir el seu somni –també força irreal — d’arribar a la Gran Bretanya i ser-hi feliços.

 

 

Tematització i construcció

Zona ambientada a l’Oest Americà en un parc temàtic

En la caracterització d’edificis i recintes temàtics la tecnologia constructiva es posa al servei de crear una escenografia i uns decorats encaminats a transmetre emocions a l’usuari. És una arquitectura de les sensacions en què les solucions adoptades pretenen aconseguir una imatge versemblant de cara al públic, i de vegades no exempta d’estereotips. Un públic que aquí assumeix el rol de personatge que s’integra en la ficció que es pretén crear. Es juga també amb la complicitat del visitant i amb la màgia de voler-se protagonista de l’entorn creat.

El major exponent de construcció tematitzada són indubtablement els parcs temàtics i atraccions de lleure, tanmateix es poden trobar també en molts altres tipus d’establiments i en diferents graus d’intensitat, ja sigui en exposicions, museus, espais temàtics, centres d’interpretació, fires, discoteques, o altres situacions en què es pretengui una singularització d’ambients de caràcter temporal o permanent. En aquestes circumstàncies, la construcció ha d’aportar l’escena física on es desenvolupa l’activitat (o aventura), i compta per assolir aquest propòsit amb l’auxili de tot el context creat i volgudament assumit pels participants. Sovint aquest suport consisteix en accions d’ambientació teatral, incorporació d’efectes sensorials de so, creació d’atmosferes amb il·luminació o efectes visuals, instal·lació d’elements que permetin interactuar, coneixement previ del guió, organització de les dinàmiques d’ús i de desenvolupament de les activitats al servei dels esdeveniments previstos, etc. Un altre component essencial son els elements d’atrezzo, que sovint es resolen amb imitacions o recuperació de peces autèntiques.

Programa i funcionalitat

Imatge de crítica a la tematització en ple centre de Barcelona.

Per abordar aquesta casuística constructiva és important definir amb claredat el programa funcional i les operatives d’ús. Cal preveure les circulacions dels visitants, l’accés dels treballadors, les operacions de manteniment, els punts de subministrament, les condicions i prestacions de les instal·lacions, i qualsevol tipus d’interferència amb l’usuari, ja que s’ha evitar l’alteració en la percepció de la trama escènica pretesa. I tot plegat amb el repte de garantir les vigents exigències de seguretat i funcionalitat en unes construccions que allotgen persones i activitats diverses, moltes vegades en ús de pública concurrència.

Les solucions adoptades poden ser resultat de diferents línies d’actuació. Una opció seria emprar un sistema constructiu anàleg al producte objectiu, com per exemple reproduir una cabana de fusta utilitzant la tècnica constructiva pròpia amb troncs de fusta, assumint les complexitats que això comporti a canvi d’obtenir «directament» una imatge resultant inherent al mateix procés constructiu. Una altra opció seria resoldre la construcció amb el sistema constructiu que es determini òptim (per temps, cost i prestacions) i després fer un revestit que ens aporti la imatge final, és a dir per exemple subministrar un mòdul prefabricat i revestir-lo al final de troncs de fusta perquè aparenti una cabana de fusta.

La segona estratègia permet resoldre una gran disparitat de situacions i representa genuïnament l’anomenada construcció tematitzada, ja que obre múltiples possibilitats per resoldre amb solucions constructives escaients els múltiples requeriments funcionals, de capacitat portant, compartimentació al foc, prestacions d’aïllament tèrmic i acústic, integració dels equips i instal·lacions, i tots els requeriments de salubritat i aptitud a l’ús que pertoqui.

El projecte construït 

El projecte esdevindrà part de l’storyboard que defineix la història i ambientació del conjunt, i haurà de desenvolupar la definició constructiva dels escenaris. La solució a adoptar serà el resultat d’un treball d’investigació per a cada cas concret. El coneixement dels materials i les possibilitats d’aplicació permetran inventar incomptables dissenys i emprar multitud de tècniques, de manera que els elements podran ser fabricats a taller, executats in situ, embús de motlles, estructures de suport auxiliar, formació de volums buits, aplicació de revestits i acabats que simulen textures, etc.

Existeixen al mercat productes i industrials amb experiència i solucions adaptades per a aquests usos amb exemples de tots tipus. A manera il·lustrativa s’acompanyen alguns exemples que es mostren a continuació.

1. Formació de roques i formes rocoses, simulació
de pedra treballada, bigues carreus, columnes,
capitells, motllures, construcció de volums. Diferents
possibilitats de fabricació: poliuretà, fibres
de vidre amb reines, Grc, morter tixotròpic, projectats.

2. Formigó imprès per imitar materials i textures diverses. Formació paviments. Paraments de formigó tenyits i maquillats. S’estén i anivella el paviment de formigó, s’incorpora una capa superficial acolorida, acabat remolinat, aplicació producte antiadherent, i estampació de textures mitjançant motlles amb diferents dissenys. Existeixen diferents tècniques de coloració, estampació, polit, buixardat, exposició de l’àrid, revestiments de baix gruix, utilització de vidre reciclat i àrids fotoluminiscents, etc.

3. Rius i basses artificials amb làmines de cautxú i instal·lacions de recirculació itractaments de jardineria.

4. Revestiments i element decoratius. De fusta natural, revestiments laminats estratificats, utilització de xapes d’acer impreses i teixits metàl·lics, aplicació de pintures especials, fosforescències, reflexions, vidres, vidres de colors, esmicolats i aplicats amb aglomerants. Instal·lacions d’il·luminació escènica i efectes llluminosos.

5. Construcció prefabricada per a estructures, tancaments, acabats, unitats prefabricades en taller totalment acabats tipus lavabos.

6. Elements modulars ensamblats in situ, per a construccions permanents o per a esdeveniments temporals. Construccions de fusta totalment acabades, ensamblatge d’unitats modulars parcials, mòduls tipus casetes obra amb entramat metàl·lic.

Disneylandia ja és real

Al llarg de la història, els éssers humans han creat llocs on concentrar-se per participar en rituals, entreteniments, atraccions i espectacles; mentre consumeixen i intercanvien menjar, béns i serveis.  Des del panem et circenses romà fins a les ulleres de realitat virtual, les persones han generat experiències de lleure: les fires i mercats medievals, els jardins europeus o pleasure gardens, les exposicions universals, els parcs zoològics… en són alguns exemples.

Camps Elisis, Barcelona, 1853

Un dels precedents més antics dels parcs temàtics són els Jardins del Tívoli de Copenhage (Dinamarca). L’oficial de l’armada danesa Georg Carstensen, l’any 1843, va convèncer el rei absolutista Christian VIII per cedir el parc urbà del centre de la ciutat per instal·lar-hi atraccions, restauració i oci. A diferència d’altres jardins europeus, no només en gaudiria la burgesia sinó també les classes populars. En paraules del mateix fundador, “quan el poble es diverteix, no pensa en política”. La promoció reial d’aquests espais fa que el país de la Sireneta sigui un dels indrets amb més tradició. Deu anys més tard, als extramurs de Barcelona, s’inaugurava un complex similar: els Camps Elisis. Durant dues dècades ocuparen tres illes de l’actual Eixample, des de la Diagonal fins al carrer Aragó. On avui s’alça La Pedrera d’Antoni Gaudí, hi havia una espectacular muntanya russa. Aquestes instal·lacions desaparegueren quan s’enderrocaren les muralles i es realitzà el pla Cerdà.

 

Walt Disney amb el plànol promocional de Disenyland, Califòrnia

L’any 1955 Walt Disney adaptà el concepte de llenguatge cinematogràfic als parcs d’atraccions. El famós cineasta va idear un espai d’entreteniment global, un univers alternatiu, amb un argument propi, intensament comercial i així oferir una experiència total tematitzada a l’usuari. Aquesta proposta no va comptar amb la confiança i el  suport dels inversors i fou el mateix director el que la va finançar. Disneyland Califòrnia de seguida fou un èxit rotund i la fórmula es repetí, copià i reinventà fins a dia d’avui, sense mostrar cap signe de desgast tot i que ja ha complert setanta anys.

El secret de seu èxit és controvertit. Els més entusiastes assenyalaran que els parcs temàtics converteixen en realitat els somnis i, en canvi, els detractors només hi veuran l’exaltació del consumisme en la seva màxima expressió. El primer parc temàtic s’obre el mateix any que l’afro-americana Rosa Parks es nega a aixecar-se per cedir el seu seient a un blanc, fita de la lluita per la igualtat de drets racials a Amèrica; també és l’any del naixement de Bill Gates, el de la mort de Fleming i Albert Einstein i de l’ingrés de l’Estat espanyol a l’Onu. Disneylandia es fruit d’un moment en el qual la industrialització del primer món està en el seu màxim apogeu, un context ple de desigualtats, conflictes i tensions. L’evasió és necessà- ria i és possible a dins dels límits del parc temàtic. Una realitat paral·lela, un paradís artificial per tornar a ser infants per unes hores o uns quants dies, sense importar l’edat, sexe, religió o condició social. Un espai d’oci familiar, còmode, on no cal decidir ni pensar res ja se’ns ofereix de tot, ràpid i sense esforç.

Diversió col·lectiva i massificada

Habitació que recrea el palau d’una princesa

L’usuari del parc temàtic, una vegada ha pagat la seva entrada és plenament conscient que tot allò que veurà i farà serà un simulacre, una ficció. Per tant no és cap enganyifa i és més sincer i fidel a la realitat del que s’espera de la realitat mateixa. És un univers fet a mida per a tots aquells que es volen divertir i gaudir d’una estona entre amics o família. Aquesta concentració d’individus en plena comunió pel que fa als seus interessos i objectius, conforma una societat efímera en plena harmonia en la qual són possibles cues de més d’una hora i mitja sense cap incident, un fet insòlit en la cua de la fleca o la carnisseria del barri. L’oblit desitjat i voluntari de les preocupacions de l’individu quan s’endinsa en el vèrtex de diversió col·lectiva i massificada, és total.

Es viu una concòrdia i un civisme que difícilment es repeteixen fora dels seus murs: es respecten les normes i no es llancen els papers al terra. El sentiment de pertinença i vinculació al parc és més poderós que el de formar part d’una escala de veïns, un barri o una ciutat. L’ésser humà es troba entre individus afins pel que fa a gustos i objectius i aquesta homogeneïtzació ens ofereix una Arcàdia feliç.

L’adrenalina, la serotonina, la dopamina s’alliberen en quantitats elevades brindant sensacions embriagadores a mig camí entre el perill i el plaer. Les atraccions ofereixen un risc controlat i l’usuari sap que està a recer i pot gaudir-ne sense recels. Per aquells que no són amants de les emocions fortes, també hi ha altres entreteniments: espectacles, espais enjardinats, gastronomia, jocs… La tematització impregna l’entorn d’una realitat postissa molt poderosa. És el mateix fenomen que succeeix en el teatre i en el cinema: els actors, les ambientacions i els arguments són ficció, però els sentiments i emocions que generen a l’usuari són reals i, en molts casos, s’assoleix la catarsi. Però, a diferència del cinema o del teatre, la vivència és en primera persona i pot perllongar-se dies, fins i tot setmanes gràcies als ressorts sencers tematitzats.

The Void, Utah

Els canvis en les noves tecnologies i dispositius electrònics han produït modificacions socials i en la manera com ens relacionem. L’estiu del 2016 s’obrirà a Utah el primer parc temàtic de realitat virtual, The Void.

El més probable és que la fórmula ideada per Disney s’ampliï amb aquestes nous dispositius i en un mateix espai convisquin atraccions mecàniques i de realitat virtual. L’atractiu dels parcs sempre serà el de passejar plegats en un espai obert agradable, amigable, en contacte amb la natura i amb la possibilitat d’interactuar amb altres persones. Potser la societat d’un futur no gaire llunyà estarà tan tecnificada i submergida en el món virtual que l’experiència més real que podrà tenir al seu abast serà, tal com anunciava Baudrillard, el parc temàtic

Autor de les fotos: Cristina Arribas, Toby Melville Reuters, Elisabeth M. Serra

Nota de l’editor

Aquest article va ser publicat originàriament a L’Informatiu número 350 de desembre de 2016

Sobre l’autor

Cristina Arribas

Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2001. Urbanista del Departament de Planejament Urbanístic de l’Ajuntament de Badalona. Doctorada amb tesi doctoral en curs sobre imatge turística i paisatge. Més articles de l'autor

Josep Olivé

Arquitecte i professor de construcció a La Salle Arquitectura de la Universitat Ramon Llull (URL) Més articles de l'autor

Jordi Olivés

Arquitecte tècnic col·legiat número 7240. Més articles de l'autor

Elisabet M.Serra

Arquitecta. Sòcia fundadora de l’estudi OSMS a Barcelona. Ha estat professora de construcció de l’Escola d’Arquitectura La Salle i professora de projectes a l’escola de disseny ESDi. Més articles de l'autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *